Miracle!

Miracle!

Entre clergues tot s’hi val. El qui no són pedòfils, pitjor. Se’t carden les monges a la sagristia (i els escolanets espiant pel trau del pany).

És clar que llavors s’esdevingué el miracle!

Tothom trempava. Els escolanets trempàvem de valent (mentre ens la pelàvem) espiant per traus i escletxes. Els clergues, no cal dir. Les pipetes als conys de les monges feien bufona tossa...

Mes...

Heus que ara també trempava el creuclavat a la paret!

Al Jesucrist del crucifix, els bolquers li feien butllofa: una butllofa que anava creixent com el seu cigalot li creixia a la carranxa!

I és que, com diuen els pallussos llibres dogmàtics, aquell home era home, i no solament home, era déu fet home, d’on que encara el cigalot el fes més gros.

De fet, per això li’n deien alguns gamarussos “déu”, perquè la fotia, la cigala, tan gruixuda i llargueruda. Tret que aquell dia, veient-se cardar de tan a prop els clergues aquelles monges tan apol·línies, de gruixuda i llargueruda la feia, doncs, un bon trosset de més.