forats negres vists guaitant faldilles amunt de l'univers

Veia al cel ballar galàxies



Perquè sóc astrònom i el cel és el mirall on se m’emmiralla l’infinit cervell, i tinc de més a més bones ulleres de penetració de l’espai pregon, hi veia a cert indret del firmament ballar dos forats negres. Ah, el minuet meravellós, i com els voleiaven les faldilles corresponents, és a dir, les galàxies que els dos bellament abillats forats negres al voltant portaven.

No cal ésser animista per a veure que cada fragment del que hi ha té una contrapart amagada, subjacent, atenta, a l’altra banda de món. Només cal ésser un astrònom alhora especialitzat en les subpartícules que constitueixen les partícules que constitueixen l’àtom.

Per això mentre veia ballar els forats negres que eren l’ànima d’aquelles dues galàxies bessones tenia la dona a la vora, amb els seus dos forats negres exposats, els forats negres que sempre he tocats com si fossin les dues notes de l’orgue que harmonitza els moviments de l’univers.

Els dos forats negres de la dona: la fufarra o conyot, i l’ull del cul o foradet de les caques, per correspondència simpàtica, per afinitat sentimental, car, com dic, tot al món està lligat, vull dir, tot a l’univers es correspon a tot – o si més no al seu mirall – en joc d’ombres i llums – on si toques aquest àtom a aquest horitzó d’univers, el seu àtom corresponent a aqueix altre horitzó es belluga cap a l’altra banda, en sentit oposat o invers, i per tant res no pot trastocat l’equilibri del que és, car tot es manté sempre tal qual, tret que a l’endemig hi pots fer sonar les melodies de les simfonies dels estels...


Com ara jo, que feia ballar els forats negres d’aquelles galàxies llunyanes dementre que tocava i burxava dolçament i tanmateix vigorosa ara recte endins, ara paracolpi endins del perineu de la dona.

Sóc l’astrònom taumaturg, tinc la clau del cel a l’entrecuix de la qui em cardo, la qui masturbo, la duc a orgasmes titànics, castastròfics, astronòmics.